 El
poble de Vilamarí és situat a
la serra que separa el Farga i el Sinyana.
Dista uns 23 Km de Girona i la seva alçària
sobre el nivell del mar és de 130m.
Té 88 hab; en canvi el 1975 en tenia
129, i el 1888 en tenia 269 repartits en 69
cases. Abans pertanyia al comtat de Villa,
que entre els antics era unitat d'explotació agrícola,
i del nom romà Marinus, la qual cosa
permet sospitar de l'existència
de població des d'un temps molt
antic. El primer document que conté el
nom de Vilamarí és de l'any
1128 i es troba a l'arxiu de la catedral
de Girona.
ESGLÉSIA
Façana. La primitiva església
era romànica, dels segles XII-XIII. La
seva porta va ser tapiada l'any 1787 i actualment
gairebé és tapada per nínxols.
El brancal visible d'aquesta porta i la continuació
del mur romànic es recolzen sobre una
paret les pedres de la qual, segons l'arquitecte
Joan M. de Ribot i de Balle, podrien ser indici
de l'existència d'una església anterior,
pre-romànica. En aquest floc, per tant,
-si els esmentats indicis es confirmessin- haurien
existit successivament tres esglésies: La primera
pre-romànica (ss.IX-X), la segona, romànica
(ss, XII-XIII), i l'actual (s.XVII-XVIII). A
les dues últimes es pujava per les escales
actuals, especialment pel tram dels costat dret,
les pedres del qual estan molt gastades. La
de la banda esquerra segurament que es va construir
amb motiu de l'edificació de l'última
església. Recentment, l'any 1992, es
va restaurar allargant-la i fent mes amples
els escalons. El temple romànic és
esmentat en un document del 30 de setembre de
1269. En bastir l'edifici actual es van aprofitar
murs de l'antiga església, que ara són
visibles en una part de les façanes occidental
i meridional de la nova construcció.
Igualment és romànica bona part de la
base del campanar fins a una alçada notable.
El carreu romànic es caracteritza per
filades de mida mitjana i gran, ben escairats
i polits, disposats en perfecta regularitat.
En el sector de l'antic frontis romànic
resta un vestigi del finestral que s'hi obria,
al centre, trencat per la construcció
de les obertures neoclassiques. L'any 1688 es
va elevar el teulat de l'absis i es va ampliar
l'església. És curiós contemplar
els motius ornamentals gravats en els rajols
que formen el ràfec del teulat dels vessants
de migdia i ponent. Són molt variats: van de
les simples ratlles fins a dibuixos que recorden
figures alegòri ques que fan referència
al dimoni corn enemic de la nostra salvació.
Durant la revolució marxista de 1936-39
va ser convertida en magatzem.
Absis i campanar. El campanar
és una torre romànica, sobrepujada
segurament l'any 1688, al mateix temps que es
va elevar el teulat de l'absis. L'estructura
romànica ateny les dues terceres parts,
apròximadament, de l'alcaria de la torre
i inclou un pis alt d'obertures. Al damunt hi
fou afegit un altre pis, als segles XVII o XVIII,
també amb arcades a cada costat, coronat
per una coberta de piramide a quatre vents.
L'aparell romànic és similar al que presenten
les restes de la nau de l'església, de
la qual el campanar seria coetani o bé
de datació molt apropada. Hi ha tres
campanes: una petita, procedent de l'ermita
de Sant Pere de Juigues, de 33 centímetres de
diàmetre de boca i col·locada l'any 1939,
poc després d'haver-se acabat la guerra,
i dues grosses de 72 i 86 centrímetres de diàmetre
respectivament, penjades el 15 d'agost de 1940,
festa de l'Assumpció, patrona de la parròquia.
Interior. L'interior és agradable
i alegre. El presideix la imatge de Santa Maria
Assumpta, patrona de la parròquia. A
la primitiva església romànica
s'hi entrava per una porta lateral, que està
tapiada. L'església va ser reconstruïda
a la darreria del segle XVII, es va engrandir
fent el presbiteri i l'absis a continuació
de l'antic i les capelles d'entrant a l'esquerra
juntament amb el cor. Va ser benelda el 1689.
Al segle XVIII s'hi feren reformes, el 1762
es construí la sagristia actual i el 1787 es
va fer la façana modificant el mur de ponent
de la primitiva església romanica. Va ser enrajolada per iniciativa i prestació personal dels
fidels l'any 1977, essent rector mossèn Joan Serra.
L'any anterior, també amb la prestació personal
dels fidels, es va portlandar el cementiri.
LA RECTORIA
La rectoria és de la mateixa
època que l'església, A la llinda de la porta
i d'una finestra hi ha la inscripció: "RT.
PERE GOU 1761".
|
|
|
CAN VILERT DE PLAÇA
És dintre el casc del poble. S'hi
conserven finestres gòtiques amb emblemes d'aspecte
heràldic. Sembla anterior al segle XIV.
CAN
RIURO
Mentre els senyors de Vilamarí eren
desvinculats del poble, exercien cert domini feudal
i residien a la fortalesa anomenada Roca, Guillem de
Sant Esteve i la seva esposa Alamanda l'any 1347. El
1374 el seu fill Berenguer va vendre la casa a Ramon
Riuro i al seu fill Dalmai. El primitiu immoble va sofrir
moltes transformacions. L'actual data del segle XVII.
A la llinda d'una finestra hi consta l'any "1625".
LOCAL DEL POBLE
En aquesta mateixa data de 1992,
en què es van celebrar els Jocs Olímpics de Barcelona,
es va
edificar el local municipal que s'aixeca al peu de la carretera
sobre un solar cedit gustosament pel mateix propietari
de la Casa Vilert de Placa. És ideal per a celebrar-hi festes
populars, sobretot quan el temps no és favorable per fer-les
al defora. Es va beneïr i inaugurar oficialment el mateix
dia que la plaça de la Missió.
PLAÇA DE LA MISSIO
Recentment, el 1992, s'ha
urbanitzat l'entrada del poble. S'hi ha construït una
petita placa,
al centre de la qual s'ha col·locat la creu recordatori
de l'ultima Missió i una font per apaivagar la set
dels vianants, ciclistes i altres persones sedejants. El
solar
pertenyia a la casa Vilert de Plaga. L'Ajuntament demana
el corresponent permis al seu propietari, senyor Ferran
Viader, per efectuar-hi les obres i es va beneïr i
inaugurar oficialment el dia 14 de maig de 1995. Per desig
del
donant, s'hi va col·locar una preciosa placa amb la
seguent inscripció:
'RA cA DE NA LLUCIA VILERT DE PLAÇA I COSTA DE MANOL
(1814-1869). En respectuós homenatge i pietós record
del seu rebesuet
i successor F. V i G. Maig.de 1995".
VEÏINAT DE SANT PERE DE JUIGUES
És famós sobretot per la seva església
pre-romànica i perquè forma part de la zona on es va
establir la primera colònia de jueus que va venir a
Espanya entre els anys 785-841. Aquesta zona s'estenia
des del veïnat de Sant Pere de Juïgues fins al límit
del comtat de Girona (els actuals límits del poble de
Sant Esteve de Guialbes), i des de Galliners fins a
la serra de Quarantella.
ESGLESIA DE SANT PERE
DE JUIGUES
Façana. Juïgues és
Púnic, topònim alt-medieval d'aquestes comarques, que
indica un establiment de població jueva i que també
va unit a unes notícies històriques concretes sobre
aquesta comunitat. Hi habitaven 25 families. L'any 888
el comte Dela de Girona les va traslladar a la capital
segurament amb la intenció de vitalitzar l'activitat
artesana i comercial de la ciutat i va adquirir la finca
de Juïgues, la qual, l'any 957, va passar en possessió
del monestir de Ripoll. En aquesta època fou fundada,
segurament pels monjos de Ripoll, l'església preromànica
que actualment hi ha en aquest lloc.
Mur oriental. L'església
té forma trapezoïdal i interiorment amida
3'83 metres d'amplada a l'extrem de llevant i 3'28 a
l'extrem de ponent, i és consegrada. S'hi feren
profundes reformes en època, més recent,
creiem que en el segle XVIII: es va pujar aproximadament
1,70 metres el sòl interior com ho demostren
el baix nivell en què es troba la primitiva cornisa
del mur septentrional que assenyala el punt d'arrencada
de l'antiga volta, desepareguda, i el nivell més
baix on comencen el murs exteriors, també es
van fer nous l'absis carrat i no semicircular, el campanar,
la paret del sud i el taulat de dues pendents, que no
descansa sobre la volta, sinó sobre cairats,
canyes i guix, ara mig enfonsat; les teules del ràfec
són grosses i tenen decoració popular amb pintura
vermella sobre fons blanc, molt pròpia dels segles
XVII i XVIII. Sembla que de la primitiva església
pre-romànica només resten actualment els
murs septentrional i el de ponent. La porta d'entrada
és d'un sol arc de mig punt, de dovelles curtes
i amples, a la qual s'accedia per dues rampes laterals.
La façana és coronada per una petita espadanya
d'un arc i dues pilastres. Recentment, l'Associació
Juvenil "Va de 12" ha estassat les espines
i heures que cobrien l'ermita i ha netejat els voltants.
D'aquesta esglesiola es conserven tres peces pre-romàniques
al Museu d'Art de Girona: una ara i dues lipsanoteques,
és a dir, dues caixetes de fusta que tenien la
funció de contenir les relíquies dels
màrtirs i el pergamí que es dipositaven
a l'altar que es consagrava. Abans de la revolució
del 1936-39, un dia de la primera quinzena del mes de
maig s'hi congregaven els cinc sacerdots veïns
i celebraven tres oficis anomenats els oficis del temps,
i per sant Pere tenia lloc l'Aplec anual. Després
de la revolució i fins l'any 1946, es van continuar
celebrant els oficis del temps, però a l'església
parroquial de Vilamarí, i l'Aplec anual a l'ermita
de Sant Pere. A partir d'aquell any no hi hagué
més culte al recinte sagrat, perquè amenaçava
ruïna i s'hi havien de fer obres, obres que mai
no es van començar. L'ermita quedà abandonada
i servia de magatzem a la masia veïna fins que
va caure una part de la coberta. Per evitar el saqueig,
el bisbe Cartaiïà va manar que es traslladessin
els objectes de més valor al Museu Diocesà.
En efecte, allí es guarden l'ara preromànica
i les dues lipsanoteques esmentades. Actualment el bisbat,
l'ajuntament i la parròquia gestionen la seva
restauració.
MAS
ESCOLA
Va ser construït el 1752. Així consta
a la llinda de la porta principal. De la mateixa
època
és ca
l'Animer, un edifici dintre la mateixa finca. Segons
els pergamins que es conserven a la casa, el rector
de Sant
Marcal de Quarantella tenia un escola que es va enamorar
de la seva majordoma. D'acord amb el Bisbat, els va regalar
aquesta finca, que era de la parroquia, i els va construir
la casa, que amb el temps s'ha gnat ampliant fins assolir
l'estat actual. D'això prové el nom de mas Escola. A
prop d'aquesta casa en va construir una altra anomenada
ca l'Animer,
és a dir, l'hostatge destinat a l'home que tenia cura
de recollir almoines per a les ànimes del purgatori.
FESTES
DEL POBLE
Si s'hagués de posar de relleu alguna
característica de la gent de Vilamarí es podria parlar
de l'harmonia i compenetració que hi ha entre les families
i els veïns del poble. No els costa gaire de posar-se
d'acord per organitzar una festa popular o per emprendre
una tasca coin junta. A més, el poble té especialistes
en l'art culinari i disposa d'un magnífic local poliesportiu
que facilita que tinguin lloc dinars populars, seguits
d'una llarga sessió de botifarra o d'un entretingut
canvi d'impressions entre les famílies, tot plegat amanit
pets jocs i corredisses de la mainada.
|
